Lluís Cabot – Periple estacionari

Digital | Novembre 2018

Una remullada de juliol a s’Estanyol. A s’horabaixa, quatre amics observen un illot minúscul des del racó que només ells coneixen, beuen cervesa de llauna i llencen una pilota de tenis atrotinada a la mar que un labrador, de nom refrescant, mai es cansa d’anar a buscar. Joves, feliços, radiants, lluminosos. I somriuen, inconscientment, perquè se’n foten d’un avui que espera un demà desconcertant amb una única certesa absoluta: La postal es repetirà l’estiu que ve. I l’altre, i així successivament. Lluís Cabot fa cançons per moments com aquests.

Entre mans teniu un debut que no és un debut, és una nova llista de problemes, com diu l’Stephin Merrit cada cop que treu un disc. Perquè provar d’entendre les cançons de Cabot no és simple, és fer d’arqueòleg d’un món ple de preguntes sense resposta. Sobre l’ahir, l’avui i el demà. Sobre els carrers, l’univers i les estrelles.

Periple estacionari‘ (Bubota, 2018) no és una continuació de ‘Futbol d’Avantguarda‘ (Famèlic, 18), el disc que Lluís Cabot va publicar amb la seva banda, Da Souza, a principis d’any; és una mirada diferent que troba en la nuesa i l’obsessió dels petits arranjaments la seva poció màgica. El mallorquí ha absorbit, com una esponja, l’aprenentatge emocional i musical de l’últim any i mig per facturar quatre cançons que són un raig de llum, amb cert desconcert i costumisme galàctic, però un raig de llum, al cap i a la fi.

‘Comença pel final’ és un tractat sobre el pas del temps i la seva particular relació amb el present. Dels adéus sense traumes i la quotidianitat sense artificis (“I a través de la persiana, puc veure terrats i a vegades clarianes i d’altres ruixats“). Una píndola que mira al Dylan de la segona meitat dels seixanta amb la mateixa gràcia que als Belle & Sebastian del ‘Dear catastrophe waitress’ i una estructura canònica de vers, pont, tornada. Però quina tornada! Infecciosa i tendre, com tota la música de Cabot. 

‘Un somni translucid’ és la cançó que haguessin inclòs els Magnetic Fields al seu elapé si en comptes de 69, en fossin 70. És la Mallorca màgica i encisadora que, de manera inesperada, fa el guiri per un temple japonès. Un haiku pop deliciós, ple de somnis i miratges que passen en nits de les quals no saps si dorms o estàs despert.

‘Ni dinosaures ni internet’ comença semblant una cançó de Els Pets, i això sempre és bo. És melodia refrescant i càlida, que s’enganxa a la pell i et fa cantar amb els ulls tancats i un mig-somriure als llavis. Parla de continents que es distancien, com les persones, i de la sort que tenim quan aconseguim oblidar, expressat amb un joc de paraules que ja és marca de la casa. 

‘Molt més tai-txi’ és un adéu instrumental, però no d’aquells que es fa pesats. Un minut d’experimentació mediterrània que convida a tornar a començar. 

‘Periple estacionari’ és el primer EP en solitari de Lluís Cabot (Da Souza, Beach Beach), enregistrat a Favela per Michael Mesquida i que compta amb les bateries d’Àngel Garau. ¿La confirmació d’un artista iniciant el seu zenit creatiu? Algú podria pensar-ho, cras error. Cabot ha donat sobrades proves de ser un dels compositors més destacats de la seva generació. A les properes pàgines del pop d’aquest país hi sortirà el seu nom subratllat en vermell, per la seva delicadesa, sensibilitat i talent, per la seva cerca constant de la cançó sense fisures. Està ben a prop d’aconseguir-la. El futur, i el present, són seus.

Jordi Garrigós. Barcelona, 4 de novembre de 2018