F/E/A

Formats el 2013 a partir de les obsessions comunes d’un heterodox grup de músics i activistes de l’underground mallorquí (gent provinent de grups tan diferents com Marasme i Lost Fills, Too Ugly To Prostitute i Crash), F/E/A (acrònim de Forces Elèctriques d’Andorra) ha evolucionat al llarg dels anys i amb cadascun dels seus projectes, establint-se com un ferotge col·lectiu capaç tant d’atrevir-se amb el més ambiciós projecte artístic (la performance sonora [Cambra Obscura], per exemple) com de reduir-ho tot a cendres i a escomeses de renou blanc i repeticions infinites. Les seves fixacions, de fet, passen per bandes no gaire amables, precisament, com Swans o Sunn O))), encara que també s’han de citar altres referències com GY!BE, Mono o Russian Circles.

Amb “Vèrtebra”, el grup debuta amb El Segell del Primavera i ho fa amb el seu treball més contundent i rodó fins a la data, un disc produït per John K Erskine, responsable de les primeres gravacions de bandes com Sonic Youth o Swans i estret col·laborador de Glenn Branca.

Gravat i mesclat a mitges entre el barri obrer de La Soledat de Palma i els estudis GBP de East Lansing, Michingan, “Vèrtebra” accentua tot allò que havia definit el so de la banda fins ara. Tant el primitivisme atàvic de “PL5”, una mena de nova versió de “One Note Samba”, un dels seus primers temes, o l’èpica cinematogràfica de “Corvet”, sonen familiars. Però en aquest nou disc hi ha també terrenys nous que fins ara el grup no havia explorat.

D’entrada, “Aubats” és un viatge d’anada i tornada sense pausa, des d’aquells primers lúgubres tocs de campana fins a la concatenació de catarsis finals (accentuats pel xel·lo d’Elisabetta Monacelli), seguit dels aires de thriller psicològic de “Gin Wilder”. I després hi ha “Sira”. F/E/A mai havien sonat així, tan vulnerables i íntims, una intimitat encara més evident en el tram final del disc, amb un magistral Mark Cunningham que va gravar a la primera una coda de trompeta que et deixa sense alè.

És aquí on ha brillat la feina d’Erskine: en saber capturar la banda amb naturalitat, accentuant virtuts que ells mai havien sabut veure, animant-los a fer les coses com les sentien i després mesclant el disc de manera que tot trobés de forma orgànica el seu propi espai.

Des dels seus inicis, F/E/A ha fet de la simplicitat i la contundència el seu dogma, sonant a estones hipnotitzants i narcòtics, deixant anar la seva vena psicodèlica, per a continuació mostrar la seva cara més monolítica, marcial i primària. Però sempre hi és també la voluntat d’evocar paisatges més enllà de l’horitzó.

És aquest esperit el que va donar forma als seus dos primers treballs, “F/E/A” (2013) i “Pastor” (Boira Discos/Espora Records, 2014), un alè que mantenien en el seu anterior “Congo”, inspirat pels relats de Joseph Conrad.

A “Vèrtebra” la inspiració ha estat més dispersa, però el disc ha acabat intoxicant-se pel clima d’hostilitat política que vivim. D’aquí que el grup, per a la portada, hagi decidit crear la bandera del seu propi estat imaginari, la seva república autàrquica: un país on la policia no agredeix dones majors perquè volen anar a votar i on no es tanca  la gent a la presó pel que diu o pel que pensa; un país on pots ser el que vulguis, estimar qui vulguis, sentir el que vulguis; una nació sense odi ni rancor, sense dogmes ni rei ni religió, una pàtria sense territori per a tots aquells que pensen que qualsevol individu és més important que un bocí de tela de colors, tots units i lliures sota un cel gris, rosa i negre, la vèrtebra d’un nou món.